Paisatge llegit

Viure i escriure

Paisatge llegit

Viure i escriure

Paisatge

"Ara vinc de viatge amb el ulls plens de paisatge llegit. Viure i escriure és una sola cosa i llegir també. Hem viscut tan plens d’experiències llegides que no hi ha racó que no sigui una tornada."   Maria Aurèlia Capmany, Dietari de prudències, 1982.

I, doncs, aquí hi trobareu les nostres tornades!


La llum de València

No descobreixo res si dic que València té una llum ben particular, Sorolla ja ho sabia, es pot veure en una exposició interessantíssima al Museu de Belles Arts de València. L’Inici de la pintura moderna a Espanya: Sorolla i el seu temps. La llum de “la platja de Sorolla” et queda gravada a la retina, enlluerna, és com un miratge perdurable que arrenca somriures embadalits en hores d’informes burocràtics. Llum i color que s’estén des del Cabanyal fins a la platja d’Alboraia. Hi ha pintors que sí que aconsegueixen reflectir el paisatge que capta la retina, el que les fotografies no aconsegueixen de retenir mai. Els pinzells de Sorolla hi posaren l’ànima.

Platja de l'Alboraia


Te o cafè? Paisatges de l’endemà de la “festa”

De vegades no és fàcil triar. Hi ha eleccions perverses, fins i tot sinistres. En la vida quotidiana les eleccions estan sotmeses contínuament a les convencions socials, a normes essencials de convivència que t’obliguen a la renúncia de tu mateix. “És clar que sempre pots autorentar-te el cervell i arribar a la conclusió que estàs content de lo bon ciutadà que arribes a ser”, en algunes coses no hi ha blanc ni negre, ni possible decisió, acceptes o te’n vas cap a d'altres ravals.

El paisatge desolador que mostren les ciutats l’endemà de les borratxeres col•lectives i les nits de gresca desfermada indiquen que les normes socials no són perpètues, i que tothom no hi està disposat a respectar-les.

Què passaria si els ciutadans que no poden dormir, els que no volen passejar entre ampolles, vidres trencats i altres immundícies quan surten a cercar el diari de matinet, els que no volen haver de fer saltirons per evitar la merda de gos, els que no volen sentir la música perforadora dels altaveus portàtils, els que no volen viure entre munts de deixalles que sobreïxen els contenidors... es revoltessin i sortissin a ocupar els carrers i reclamar-los com a seus, a exigir el respecte que es mereixen?

Passat gairebé un quart de segle XXI ens veiem en l’obligació de tornar a reclamar la higiene i el silenci com a indispensables per a una societat més asserenada i menys violenta, en què les ciutats siguin per tothom, independentment de les edats, els sexes i les condicions personals de cadascú. Aquestes conclusions no són noves, són de finals del segle XIX. Viure en comunitat comporta renúncies, sí, i cal assumir-les com a necessàries, els que no hi estiguin disposats haurien de tornar a la selva i començar de nou. Prou de tanta contemplació, més fermesa de valors i menys conceptes erronis en l’educació personal, social i col•lectiva.


Badalona és una grua

Sense moure’m de casa, només sortint al balcó, sense allunyar gaire la vista veig quatre grues.

Fa anys que la pressió urbanística es deixa notar a Badalona, sobretot des que els preus dels lloguers i dels edificis de compra han pujat desorbitadament a Barcelona, la proximitat —tan d’agrair i tan estimulant per a algunes coses― en aquest cas “ens mata”, com se sol dir. També hi va influir la urbanització desmesurada que s’ha fet de la zona del port, un port tan esperat com decebedor.

El resultat ha estat, evidentment, que els preus són també desorbitats a Badalona i que ara mateix tenim grues per tota la ciutat, ja no és només a la zona del port. Les grues s’han escampat arreu i s’acosten de manera invasiva fins al centre de la ciutat. Les cases antigues cauen de velles, no tenen hereus que les restaurin i són presa dels bancs i de les constructores que aixequen edificis, el més alt possible, fins allà on la llei els ho permeti. Els hereus de les cases velles no tenen altre remei, no ho poden pagar, la pressió és brutal i no els queda una altra que marxar de la ciutat, exiliar-se terra enllà, allunyar-se del mar i de la proximitat de la gran ciutat, els dos factors que fan pujar més els preus.

No quedarà un pam de terra per construir, tot és edificable i tot està en venda per a qui ho pugui pagar.


La síndrome del darrer dia

De cop i volta vols fer totes les coses que han quedat per fer en un mes, veure totes les persones que t’estimes i amb les quals no ha estat possible el retrobament, endreçar l’estudi, llegir tots els llibres que encara continuen al prestatge dels pendents i escriure tot el que s’ha quedat al tinter. És la síndrome del darrer dia, la reconec, és la mateixa de cada any. A la tristesa per la pèrdua de la llibertat se suma una realitat pesant i concreta, el temps no s’estira com el xiclet dels primers estius, explota com les bolles que ja no saps bufar perquè ja no ets infant.

El consol hi és sempre en el paisatge, les imatges han quedat gravades a la retina i el carret de la ment les passa una i altra vegada i somrius, i la pau inunda la certesa que vindrà un altre estiu i un altre per descobrir nous paisatges, per altres retrobaments, per llegir més llibres pendents, encara que sospites que les paraules continuaran atrapades al fons de la gola, sense pujar, sense escriure-les.


La seducció del far

Tots els fars tenen alguna cosa en comú, per molt que sempre esperem veure’n un de concret, retornar al nostre far. De dia són grans siluetes retallades en l’aire, s’alcen misterioses entre el blau, bastions gegants d’un passat gloriós que amb prou feines s’intueix. Guarden amb zel la dignitat dels qui se saben mereixedors d’un millor tracte, els avalen els serveis prestats, les innombrables vides salvades al mar enfurismat. I tanmateix de nit continuen sent imprescindibles per als mariners, i també per als passejants nocturns que vagaregen per les costes ―dins de mar o en terra ferma.

El pare de l’escriptora mallorquina Maria Verger i Ventayol (1892-1983?) va ser el faroner del cap de Punta Nati, i sempre he pensat que si tens un pare faroner has de saber escriure històries i —per què no―, saber traçar la línia lluminosa que et separa de tot allò que més desitges. Ella, però, no va reeixir. D’imaginació no n’hi faltava, però l’execució es va quedar sempre una mica lluny del seus objectius. No hi ha destins absoluts, com no hi ha dues persones iguals ni tampoc dos fars iguals. Però sé cert que sempre hi ha un far, tothom en té un, lluny o a prop, que guaita silent i espera.

Far de Cabo de Palos (Múrcia)


Paisatge i identitat robada

Havia estat un immens paradís de dunes, una llengua llarga de terra àrida entre dos mars. Podies banyar-te al Mar Menor i caminar a penes uns centenars de metres per acabar la remullada a la Mediterrània, la mar major, la de les onades continues. Entre les dues mars salines i aiguamolls, un ecosistema únic, el de la llacuna salada més gran d’Europa. Per a nosaltres era la mar salada, la mar petita, la dels cavallets de mar i les cloïses, la de jugar i nedar hores interminables durant els estius al Mar de cristal, Islas Menores, Playa Honda, Los Alcázares..., el Mar Menor era la platja natural de les gents de Cartagena, perquè l’avui esplèndida Cala Cortina rebia tots els vessaments de la refinaria de petroli i sempre que ens hi havíem banyat arribàvem a casa amb els peus plens de quitrà.

Avui el Mar Menor no és més que una llacuna fètida i sobreexplotada, maltractada i humiliada, una mena de “Benidorm” en hores baixes, petit i decadent, a estones cutre. Ports esportius, immenses torres de pisos, apartaments vells i atrotinats, pistes esportives en un evident estat d’abandonament, edificacions a mitges que no s’acabaran... i la ferida oberta que travessa de punta a punta els catorze quilòmetres de la llengua de terra, la RM 12, una autovia al no res.

Fa uns anys la Manga va esdevenir una promesa de prosperitat i riquesa que va arribar a tenir un passat feliç, encara que només per a alguns especuladors que han fet l’agost gràcies a la corrupció dels governants i a la pobresa dels camperols del camp de Cartagena, mà d’obra barata per als turistes anglesos que ja no la visiten.

La Manga està buida, mig deserta, ja no interessa a ningú perquè el Mar Menor està contaminat, el paisatge no té res d’idil·lic, l’urbanisme atrotinat i caòtic del conjunt i la manca de serveis turístics de qualitat ja no són dignes del turisme anglès. Ara hi estiuegen els espanyols amb una economia modesta, i val a dir que predominen els mateixos murcians, recullen les engrunes d’una promesa que mai no va ser una realitat i les comparteixen amb algun que altre rus malcarat, també amb alguns francesos despistats.

Els ecologistes fan pintades i es manifesten per defensar un patrimoni natural únic que, com d’altres, ens hem venut per quatre nits d’hotel i dues tirades al bingo. Lluitadors de mena, els ecologistes diuen que encara hi som a temps, per molt que costa de creure. Gran part de la costa Mediterrània ha corregut la mateixa sort, la història és ben coneguda, en alguns casos fins novel·lada i denunciada (Crematorio de Rafael Chirbes), públicament.

Però a banda de la catàstrofe ecològica i la pèrdua del paisatge, que no és poc, com es quantifica la pèrdua de la geografia humana? Qui ens retornarà el paisatge dels records d’infantesa d’un dels llocs d’estiueig familiar per excel·lència dels anys 60 i 70? És possible que en llegir aquestes lletres més d’un pensi en la impossibilitat de la inalterabilitat del paisatge, però l’alterabilitat d’un paisatge no és necessàriament la seva destrucció. Si així fos ja no tindríem cap indret on rodar una pel·lícula ambientada en èpoques passades.

El sentiment de pèrdua es barreja amb la tristesa i la indignació així que et vas endinsant en el desastre. Seria lícit que els ciutadans decents de l’entorn demanessin una indemnització per robatori i estafa. Però com es quantifica la pèrdua d’una part de la identitat personal i col·lectiva?


La vella bicicleta (Sardenya)

Elogi de la memòria

La memòria és un dels temes literaris universals i per excel·lència el que més ocupa el meu cap des de fa ben bé vuit anys. Una s’adona que la vida sense la memòria és el buit, el no res, que:

“Si no puc mirar enrere
la vida se m’esborra en un gest
com la pissarra de guix
de les primeres lliçons.” (Record i memòria)

Penses en pares i avis, mares, àvies, tiets... i fas un alè perquè l’alzheimer no ha fet presència en la teva ascendència, almenys fins allà on arriba el teu escàs coneixement genealògic, no hi fa res que les lleis que imperen en les herències genètiques no siguin matemàtiques, bé hi devia haver un primer cas, però l’autoengany és un recurs barat que tranquil·litza i que sempre tenim a mà per a ben dormir. Amb tot, un cuquet de neguit sempre hi és, què és una vida sense el record de les persones que t’hi acompanyen, sense el record de l’experiència viscuda, del sentiment, el goig, el dolor...sense el record del teu paisatge més íntim?

Tota la vida que has sentit a dir que així que avancen els anys el cap es va poblant d’absències, de morts, encara que ens entestem en viure les absències com a presències, i sovint em descobreixo parlant amb els meus morts, per alguna cosa deia Manuel Ibáñez Escofet que La memòria és un gran cementiri —no estaria malament que algú se’n recordés d’aquest bon senyor―.

I qui són els meus morts? Els morts presents són quelcom de molt particular, és cert que la infantesa i els avis hi juguen un paper molt important en aquest gran misteri que és el nostre cervell, però el component sentimental hi té també un pes definitiu en l’assumpte, així que tan li fa si parles amb la teva àvia com amb Espriu, Rodoreda o Maria Antònia Salvà. Darrerament fins i tot la Ginzburg hi ve a posar cullerada a la festa de la teva memòria.

Ais... es fa difícil d’acceptar quan el món dels morts t’agrada més que aquest món dels vius que no saps reconèixer.


Atzavara escapçada

Atzavara

Enfonsada al seient del darrera del cotxe, no tant com per no arribar a veure el paisatge des de la finestra, aquella mena de seqüència de muntanyes que semblaven els dits de la mà d’un gegant, les llumetes de les cases quan, encara de matinada, encetàven el viatge cap a Cartagena sense autopistes, sense peatges, per les sinuoses corves del Garraf i sense estalviar-se ni un poblet, per petit que fos. Aturant-se a l’ombra d’un garrover per fer la pausa de l’esmorzar i a recer dels tarongers quan passat València feien la segona pausa per al dinar. El simca mil vermell, que feia les delícies de tots veïns que s’havien escarrassat per tenir un sis-cents, trigava gairebé tot un dia en arribar. La paraula distància tenia tot un altre significat. Quan passat Alacant es començaven a veure les salines s’eixorivia de l’avorriment i la mandra que l’havia enfonsat, ara sí, fins al fons més negre del seient. Les salines! Ja eren a la vora. Malgrat que en realitat faltaven ben bé un parell d’horetes. En qualsevol cas, eren més a prop de l’objectiu. El trajecte havia estat prou variat i la retina havia quedat impregnada d’una pel•lícula que es projectava cap a l’interior i que trigaria dies en aparcar en algun racó amagat del cervell. Pi blanc, pi roig, baladre, taronger, llimoner, margalló, garrover, i en les zones més escarpades tapereres i una mena d’espàrrec gegant que trigaria molts anys a saber que té el nom exòtic i sonor d’atzavara. No tenia l’edat reglamentària per llegir Pere Calders. Per això, sempre que veu una atzavara el cor li pega un bot i dibuixa un somrís encara que, com aquesta, estigui escapçada justament per la punta dels somnis, sense poder mirar el cel, condemnada a mirar cap a terra i fer-li la punyeta al pi de Formentor.


El món cap per avall

La caminada és llarga i silenciosa, una peregrinació muda on només compten els sons que ens regalen petites bestioles, ocells, alguna branca que cau de les immenses fagedes centenàries. La humitat matinera es transforma poc a poc en una pesada suor que regalima esquenes avall, entre l’esquena i la samarreta ofegada per la motxilla. No hi ha destí, no hi ha meta, el final el decideixen les cames cansades. Fugim de la ciutat desballestada, sense teatre ni cine ni sales d’exposicions. Fugim de la ciutat més silenciosa que hem conegut, sense riures, sense xiscles estridents ni el soroll del trànsit incessant encastat a les artèries. Temps per pensar amb llibertat i sense mascareta, símbol indecent del desastre. Però anem on anem, per poc que mirem veurem que el paisatge també mostra, estentòriament, la imatge del món cap per avall.

Embassament d'Iràbia, Selva d'Irati


Una ràfega de lucidesa

Ahir vaig veure un meteorit i el cor em va fer un bot d’alegria, no n’havia vist mai cap. Em vaig sentir, potser, com una dona prehistòrica que mira el cel i es va xopant d’una immensitat que no encerta a comprendre, i en comptes d’empetitir-me em va esperonar a continuar cercant i estudiant. Va ser com una ràfega de lucidesa.

Desert del Wadi rum (Jordània)


El secret del temps

El silenci del temps és com la soledat dels morts, no té respostes. Crido debades... l'eco em retorna la meva veu, deshabitada i estranya. Aquí he de preguntar el secret ocult de l’Univers? L’he cercat en ciutats llunyanes d'orient, entre les pàgines d’un llibre de versos i en els tractats dels savis antics, en els ulls negres i rodons d’aquell infant que mendicava. Però ni tan sols Júpiter, que dorm a la ciutat antiga de Gerassa, no sap el secret del temps.

Temple de Júpiter, Jerash (Jordània)

Cementiri jueu de Jerusalem


 Pescatutto

 

   He sortit a navegar i, entre plàstic i plàstic, m’ha assaltat la idea que el meu avi avui no podria mantenir la família pescant. Que la iaia no podria vendre el peix al mercat, o tal vegada tindria una parada d’objectes trobats, que diuen els francesos. El meu avi va ser un anarquista de la FAI, un menjacapellans, que avui no combregaria amb res segurament.

   Ens diuen que Europa és territori de lliure circulació per a les persones, però no és cert. Et posen un número, et marquen i t’identifiquen amb aquell número, perquè ells pensen que t’identifica. T’obliguen a saber-lo de memòria, a repetir-lo tantes vegades com te’l demanin. I sense aquest número no ets ningú. Si el perds no pots retornar, no podràs agafar l’avió, no podràs registrar-te a l’hotel, perquè t’has de registrar. Ha de quedar consignat on ets en cada moment quan et mous de casa. A casa ja et tenen ben controlat!

   I què passarà amb la memòria de tots els que moren al Mediterrani? Ells no tenen número. No són ningú. No estan identificats. Ni tan sols tindran el dret de ser expulsats.

   Europa va ser un somni bonic d’homes i dones que volien construir un món millor. Però ben segur que no s’assemblava gens a aquest esperpent en què els rics circulen en masses controlades d’una banda a l’altra per continuar generant la riquesa d’uns pocs, i els pobres no tenen el dret a donar una passa.

   Sovint em demano què pescaria avui el meu avi al Mediterrani?

Bosa, Sardenya


La mar chica

   Només baixar de l'avió vaig entendre que aquella calor em retornava una sensació coneguda. Maria Aurèlia, és ben cert que tots els viatges ens són una tornada. Els indrets s'entrellacen en el temps i emergeixen de la memòria per fer-nos reviure els moments més íntims de felicitat. Aquella felicitat de la qual només en som conscients molts anys després. 
   Quan vaig veure La mar chica el meu cap s'hi va connetar immediatament amb la infantesa, perquè l'expressió ja du implícit el nom del meu Mar menor. La llum i els colors i les olors són sempre aquella part evocativa dels records que ens permeten viatjar en el temps, que ens retornen les persones intactes i congelades en el temps. La fotografia equival a esbossar un somriure de felicitat davant d'un paisatge, és aquell fragment de temps fugaç en què recuperes el teu paradís perdut.   

 

 

"La mar chica", Nador (Marroc)